Ahir vam celebrar la 4a edició de la Cronoescalda popular a Sant Martí Sacalm, que ja comença a ser una trobada tradicional a finals d’agost. Lluny de voler ser una competició, els amics i companys es trobaven a l’Estació d’Amer per decidir l’ordre de sortida; el pes de la bàscula i l’edat. Aquest any més que parlar dels excessos fets durant l’estiu, es parlava de la bondat feta per la gran quantitat de pinsans presents. Sorprenia en Jordi Brugué amb els seus 63kg deixant a tothom bocabadat i, alhora, preocupat. Ni l’explicació del tupper del tren calmava els nervis davant la falta de pes de la “iaia”.

Avançant la sortida uns minuts pel cel amenaçador i que ja avisava que arribarien a dalt molls com ànecs, en Pere Rich engegava el motor sabent que el seu gran rival, en Lluís Baixés, sortiria just per darrera seu. La Guilla anava reservant durant gran part de la pujada, tot deixant que en Lluís s’hi acostés i cremés forces i ho acabes pagant. I quan més aprop el tenia, en Pere va fer uns tres quilòmetres espectaculars però no suficients davant l’estat de forma espectacular de l’amo de l’imperi Bicicarril. A ells però, ja els havia passat en Santi Coronado, 4t en l’ordre de sortida, era el primer en arribar a Sant Martí moments abans del diluvi!

Juntament amb en Lluís, arribava en Jordi Auguet repetint la tàctica d’enganxar-se a una roda que tant bé li va anar el curs passat, i que obliga a l’organització a prohibir el “drafting” en properes ocasions. Darrera seu coronava en David Roura, la promesa del club, demostrant que la seva progressió només la pot tallar les hores en el negoci familiar i les múltiples escapades d’enamorament. L’Adam Feliu va poder treure’s l’espina de l’any anterior al trencar la cadena en una demostració de potència descomunal. En Xavi Arenas va poder cremar la pizza del dinar mentre demostrava que anar amb bici no s’oblida mai. El surfista Pantani no en va fer ni per començar.

El moment de pluja més intens va arribar amb el retorn de l’Ivan Ribas. Va predir el seu temps amb exactitud i va demostrar que si hi torna a pujar la setmana que ve, es col·locaria en posició de podi a l’haver entrenat, encara que només una vegada. En Joan Marcó ens va recordar aquell escalador que ens havia meravellat en anteriors ocasions, en el dia del seu 34è aniversari, i per la seva cara podria haver pujat més ràpid. En Manel Arnau i en Txema Arnau van presentar-se amb segons de diferència. En Simonich rebaixava en un minut el temps de l’anterior edició, fent mostra de la preparació seguida i de les poques sortides nocturnes realitzades. En Txema, per contra, ensenyava la seva deixadesa durant les últimes setmanes ja que se li esperava el sub30’ que té a les seves cames. A més, li va pesar el fet de tenir el secret de la joventut eterna.

L’arribada de l’Edu Carmona va ser dubtosa. Encara no se sap si pedalant o nedant, però en qualsevol cas es mostrava molt regular d’un any per l’altre. L’organització manté el dubte en el temps d’en Lluís Cullell, davant les reclamacions rebudes per la presència d’un motor dins el quadre de la bici. Els nombrosos casos de corrupció en els que s’ha vist implicat posen en entredit el camí que segueix en la recerca del seu límit.

En Dani Castellano es va encantar seguint el rastre d’uns senglars i va arribar capficat amb el que hauria fet amb el rifle a les mans. L’Albert Muela va demostrar que la joventut és un plus i va ser l’únic en baixar de 28 minuts. S’està buscant el llenyataire que li va dir a l’Albert que ja podia marxar cap a casa i que no va poder recollir la seva medalla. En Fèlix Castillo es va tornar a superar, aquesta vegada baixant dels 30 minuts. Només la pluja incessant va evitar que no es calcés les bambes i pugés fins al Far corrents.

I per últim, augmentant el patiment inicial, apareixia en Jordi Brugué en la seva segona, o tercera o quarta o…, joventut ciclista.  No se sap d’on treurà el temps per escriure el llibre de la dieta seguida per arribar amb la finura d’ahir, però tindrà molts seguidors pendents.

Després d’un descens fred i perillós on ningú va prendre mal, es va fer un berenar de germanor al porxo de l’Estació, establint una tertúlia molt distesa. Es va trobar a faltar un gran nombre de ciclistes habituals, que esperem siguin presents en la 5a edició que promet ser encara més emocionant i amb més sorpreses.

Recordem que dissabte vinent, celebrarem la tradicional pujada a Vallter 2000 i posterior dinar a La Canya. Es prega confirmar l’assistència al dinar.