6 Setembre 2014

I el dia va arribar. Amb puntualitat suïssa, mentre els veterans escuràvem el tallat, els més valents engegaven les màquines per arribar a La Canya ràpidament.

Si ens descuidem, ho fan abans que els que sortíem amb cotxe, deia l’Edu que no havia pujat mai tan ràpid el Coll de Bas, “a 40, a 40” repetia.  Suposem que es referia a km/h; la veritat és que haurem d’esperar que algun radar ho confirmi, però les cares de més d’un a La Canya mostraven la duresa del primer tram.

Al camp de futbol de La Canya, lloc de reagrupament, com cada any, el grup va créixer. Els gironins no es varen fer esperar i l’osonenc, en Juli Dalmau, amb la seva estrenada paternitat (per partida doble) esperaven neguitosos les campanades de les 9 del mati per iniciar les hostilitats.

Aquest any, el pilot va rebre també la visita d’un amerenc il·lustre, ciclista incombustible, emigrat fa anys a la capital de la Garrotxa, en Pere Serrat, “el Tiet”; amb 2 companys més que els acostuma a fer patir per totes les pujades de l’entorn, va tenir el detall d’acompanyar-nos, en un matí de sol  fantàstic, fins al cim més mític que pugem cada any de les nostres contrades.

Tot plegat, 21 ciclistes, uns més elegants que d’altres, però tots amb bon humor, vàrem sortir animosos, a veure com es presentava la matinal.

Aproximació alegre i distesa fins al Capsacosta, a on en Vadó i en Jordi, sempre alerta, ens tenien preparat un bon avituallament com es habitual.

L’ingesta de plàtans, en algun cas excessivament compulsiva, denotava les sensacions  del personal davant el que teníem per endavant i les rialletes nervioses donaven pistes als més veterans que la carretera posaria a cada un al seu lloc.

Però no va ser així. L’Albert Masó i en Juli Dalmau, ben dirigits des del cotxe, varen posar una “marxeta fantàstica” que va permetre gaudir, a tothom, de la ruta fins a Setcases com mai havia succeït reportatge fotogràfic, sobre la bici, ho demostra.

Però, com era lògic, a les vistes de Setcases, els ganivets varen aparéixer. La duresa del primer tram (fins a la tanca) va posar a la gent a on han d’estar.

En Joan Marcó, sense ni una paraula de més, va enfilar el desnivel com si no existis. En un tres i no res va abandonar als competidors i la seva cavalcada fins a dalt va estar espectacular. Per pocs segons que ni el cotxe dels fotògrafs l’atrapa al mirador.

Tots els corredors donaren la cara com campìons,  moltes marques personals  han estat millorades i els abandonaments, justificats alguns i no tant justificats d’altres, varen ser comptats.

L’arribada al pàrquing de Vallter sempre és una festa i la foto de grup el preludi d’una agradable baixada cap a l’inici de la sortida.

Una altra vegada, la classe i saber estar, d’en Juli i l’Albert amb algun relleu final dels més pesants ens va portar cap a l’agraida dutxa del camp de futbol de La Canya.

Unes cervesetes a l’ombra i un bon dinar servit per la Vanesa va posar la cirereta a la gran jornada ciclista viscuda.

Us esperem A TOTS  per a la propera pujada que, si no m’equivoco, será la vintena edició i com que la xifra ho mereix, potser, s’hauria de celebrar de forma més OFICIAL.

Salut i pedals per a tots.

Assistents: Marti Masó, Lluis Cullell, Juli Dalmau, Txema Arnau, Pep Boada, Mingo Berrio, Albert Masó, Xavi Brugué, Quim Bayer,  Candi Campasol, Pere Serrat, Joan Pujol, Carles Aulinas,  Jordi Brugué, Quimi Serrano, Jordi Auguet, Edu Carmona, Joan Marcó, Xavi Arenes, Quim Carbonés, Quico Coll.

I el cotxe d’assistencia: en Vadó Vilà i en Jordi Crosas.

 

Mingo Berrio.